«Vet aquí que una matinada blava, de neus blanques i sorres infinites i glaceres com llengües ploroses, l´homínid es va alçar sobre les dues potes del darrere i va abaixar els ulls cap a, una terra que ara, de cop, li quedava lluny i bellugadissa, i va dilatar els narius i va ensumar la humitat del riu i es va adonar que ensumava la humitat del riu, i va grunyir de content, i va girar els ulls cap al sol vermell que naixia més enllà de prats i muntanyes i extensions de terra negra i horitzons d´herba i cavalcades d´animals eterns com el temps, i va abaixar la mirada i va fitar l´alzina i va aixecar el puny i va allargar el dit índex, assenyalant la massa vegetal que xiuxiuejava davant seu, i es va sentir cascades d´aigua a la gola, petits crits inconcrets, güells toscos: Agr gr gr ga arg; fins que el gruny va convertir-se en paraula i va vocalitzar: Ab a arb abr arbr re, i va repetir: Abbre, i l´índex encara assenyalava l´alzina, fins que el va dirigir a la immensitat blava que s´estenia de banda a banda del dia que naixia sobre el seu cap com un déu de dues dimensions infinites, i va dir: Cz z ce zce zcel, i ho va repetir, i va badar uns ulls com taronges, encara insegur, i va assenyalar el riu i va vocalitzar: A a ag aig gb a aig gua, i va somriure satisfet, amb els ulls plens d´una alegria lluent, i va trepitjar la terra amb força, toc-toc, i la va assenyalar amb l´índex i va vocalitzar dificultosament: Pa pso pacost païco pasio ta, i ja amb més calma: Paaïsos ca atlanns, somrient i xiroi, sense saber quina una n´acabava d´organitzar».
Segon conte extret del llibre del Quim MONZÓ: VUITANTA-SIS CONTES (1999).
Espai de la Núria. 